Les millors nits per mirar Saturn, el planeta dels anells, són quan es troba en oposició respecte al Sol.

Saturn, com qualsevol planeta d’òrbita externa a la Terra, diem que està en oposició respecte al Sol perquè és al costat oposat del cel. Això coincideix amb la mínima distància entre el planeta i la Terra.

La primera sonda que es va apropar a Saturn va ser la Voyager 1, el 1980.

Com els altres planetes gegants, Saturn està format, majoritàriament, per hidrogen i heli líquids i gasosos. Té un nucli relativament petit, una quarta part del seu diàmetre, compost de materials sòlids: roques i glaç.

Les Voyagers van aportar moltes dades però també van obrir alguns interrogants. Per exemple, la cinta ondulada que rodeja tot el planeta, situada al paral·lel 47 graus nord. Encara avui no se sap a què és deguda. No hi ha res semblant en tot el sistema planetari.

Un altre esdeveniment enigmàtic de Saturn és que, cada 30 anys, aproximadament, a l’alta atmosfera s’hi forma un remolí de gasos, un enorme oval blanc que es desplaça interaccionant amb altres ovals més petits. Al cap d’uns quants mesos, es fon. El fenomen encara no té explicació.

L’atmosfera de Saturn té una dinàmica molt violenta, però les seves estructures no les veiem bé perquè estan cobertes per una boira de cristalls d’amoníac. A l’equador hi bufen vents de prop de 3.000 quilòmetres per hora, els més violents de tot el sistema solar.

Un ambient ben diferent del nostre. En canvi, Saturn s’assembla a la Terra per les aurores polars: n’hi ha de semblants a les nostres.

El Telescopi Espacial Hubble les ha detectat.

Les aurores polars de Saturn són luminescències produïdes en les zones polars del camp magnètic. Però mentre que les aurores que es formen a la Terra són degudes a la interacció de les partícules arribades des del Sol, les aurores de Saturn es deuen a les partícules de la seva pròpia atmosfera.

Saturn té, doncs, altres joies per mostrar, no només els anells.