Magnituds

 

Edu3.cat

 

Els astrònoms mesuren la intensitat lluminosa dels astres amb una escala que se’n diu de magnituds. En aquesta escala, una unitat més vol dir brillar dues vegades i mitja menys. I menys magnitud vol dir brillar més.

El Sol, per exemple, té una magnitud 23 negativa. Això correspon a una lluminositat milions de vegades superior a la de les estrelles més destacades.

La Lluna plena té una magnitud 13 negativa. L’astre que segueix en lluentor a la Lluna és Venus, d’una magnitud 4 negativa. Per això Venus ha cridat sempre l’atenció. Antigament en deien l’estrella de la tarda o l’estrella del matí, segons el moment.

L’estrella Aldebaran, una de les més lluminoses del cel, és una estrella variable de magnitud 0,8. Per la seva banda, l’estrella Èpsilon, a la constel·lació del Taure, té una magnitud 3,5.

L’estrella més feble que es pot veure a ull nu, una nit ben serena, és de magnitud 6. Uns binocles ens poden mostrar perfectament estrelles de vuitena magnitud, unes 1.600 vegades més febles que les més lluminoses.

Un telescopi d’aficionat de mida mitjana arriba a captar fins a la magnitud 14, just per distingir, gairebé en el límit de la visió, el planeta Plutó.

I els telescopis més potents del món, amb tecnologia digital de captació d’imatges, poden arribar a mostrar-nos estrelles i galàxies… de magnitud 35.

En l’escala de brillantor dels astres, com a magnitud zero, sovint és un bon referent el planeta Saturn. Una magnitud 35, la màxima que actualment s’arriba a apreciar, suposa brillar bilions de vegades menys.