Que la Terra gira al voltant del Sol és una realitat que, tot i la seva evidència, ha tardat molt a ser acceptada. Sembla increïble que un fet tan conegut avui dia, hagi resultat tan dubtós i tan misteriós durant, gairebé, dos mil anys.

La idea del sistema planetari com a conjunt de planetes, entre els quals hi ha la Terra, que giren al voltant del Sol no és pas moderna. A l’antiguitat hi havia astrònoms que n’estaven convençuts, perquè explica millor, entre altres, les oscil·lacions aparents dels planetes.

Un dels primers a afirmar-la va ser el grec Aristarc, 300 anys abans de Crist. Aristarc va escriure: “El Sol i les estrelles fixes són estacionaris, estan quiets. La Terra és arrossegada en una trajectòria circular entorn del Sol, situat al centre”

Però la idea d’Aristarc no va arrelar. Les raons són diverses. En aquell temps, ningú no podia imaginar l’enorme distància que ens separa de les estrelles i que motiva la seva aparença immòbil, ni hi havia instruments per detectar-ne cap desplaçament. Per això, un dels arguments contraris a la idea d’Aristarc era: si la Terra es mogués, veuríem com es mouen, per efecte de perspectiva, les estrelles, però això no passa.

A més, en aquell temps prevalia la física d’Aristòtil, segons la qual entre els elements que configuren el món, això és, l’aire, l’aigua, la terra i el foc, l’element més pesant, la Terra, hauria de ser el centre de tot. La idea era coherent amb un altre pensament preponderant: l’home com a centre de l’Univers, no només del sistema planetari.

Amb el temps, molts grans astrònoms i filòsofs van avalar la idea de la Terra com a centre.

Hiparc de Nicea i Ptolomeu en van ser capdavanters. Les religions van acabar convertint-la en dogma, i van prohibir-ne qualsevol discussió. En aquestes condicions, el coneixement astronòmic, i el científic en general, es va estancar durant segles.

La teoria del Sol com a centre, la teoria d’Aristarc, no va ser recuperada fins dos mil anys després. Va ser gràcies a un seguit d’astrònoms renaixentistes, encapçalats per Copèrnic.

Nicolàs Copèrnic, metge, canonge i astrònom polonès, es va dedicar a estudiar, durant anys, tots els registres de moviments dels planetes que es coneixien, fins que va arribar al convenciment total que el centre del sistema planetari era el Sol. Però, per por de la reacció de l’església, Copèrnic no va gosar revelar-ho fins ben al final de la seva vida.

Ho va deixar escrit en un llibre molt notable, Les revolucions de les òrbites celestes, del 1543. Diu Copèrnic, referint-se al Sol: “Qui posaria aquest llum en una posició diferent o millor que al centre, des d’on pot il·luminar totes les coses al mateix temps?”

Copèrnic tanca l’antiga ciència dels astres, i dóna pas a una nova astronomia, més adequada a un món més lliure i més capaç tècnicament.

Curiosament, després de Copèrnic van coincidir al cel uns cometes i unes estrelles noves, els quals, per inexplicables des de l’antiga visió aristotèlica, van contribuir a invalidar-la.