El gran ull

Edu3.cat

A Egipte, representava l’ull de Ra; a Grècia, l’ull de Zeus, i a l’Islam, l’ull d’Al·là. És el gran ull que ens observa, el déu astral per excel·lència, el Sol.

Coneixem el Sol gràcies als observatoris terrestres que el vigilen dia a dia, i, també, gràcies a les sondes espacials que s’hi han aproximat.

La nau més veterana amb aquest propòsit és la Soho, l’Observatori Solar i Heliofísic. Capta imatges de les estructures solars amb un detall d’uns 350 quilòmetres. La sonda que prepara l’Agència Europea de l’Espai permeterà veure detalls del Sol de només 50 quilòmetres.

El Sol té un diàmetre unes 100 vegades més gran que la Terra però, com estrella, és relativament petita.

Una bona part de les estrelles més lluminoses que veiem al cel són estrelles gegants o supergegants, que formen part d’una família d’astres que pot arribar a superar fins a mil vegades la mida del Sol.

Antares, de la constel·lació de l’Escorpí, és 280 vegades més gran. Betelgeuse, la principal estrella de la constel·lació d’Orió, és unes 700 vegades més gran que el Sol.

Hi ha estrelles gegants com Rigel, també de la constel·lació d’Orió, que tenen temperatures molt més elevades que el Sol. Són blanques o blaves, perquè el color de les estrelles depèn de la temperatura superficial.

Però moltes gegants són vermelles, i tenen temperatures relativament baixes. A la superfície de Betelgeuse, per exemple, un termòmetre assenyalaria 3.000 graus, mentre que al Sol la calor és el doble.

Les estrelles gegants vermelles tenen una atmosfera inestable. Totes varien, en major o menor grau, de lluminositat.

Una de les estrelles gegants vermelles variables més característiques és a la constel·lació de Cassiopea. Es coneix amb la lletra ‘R’. La R s’infla i es desinfla cada 430 dies, i passa de ser visible a ull nu a molt feble.

Us imagineu que el Sol fos una estrella gegant vermella que, cada cert nombre de mesos, fos cent vegades més lluminós? El Sol és una estrella variable, com la R de la Cassiopea, però amb una variabilitat, afortunadament per a nosaltres, tan subtil com imperceptible.

Actualment, el Sol és una estrella molt estable. Gràcies a aquesta estabilitat, han pogut evolucionar uns planetes al seu entorn, i la vida s’ha pogut establir a la Terra.

Cap al final de la seva vida, però, d’aquí a uns cinc mil milions d’anys, el Sol es convertirà, també, en una estrella gegant vermella.

Quan sigui una gegant vermella, el Sol s’anirà fent cada vegada més gran i acabarà absorbint els planetes que té més a prop, fins a Mart. I la Terra passarà a formar part de la matèria de l’estrella: igual que quan va començar a existir.