El·lipsi de Lluna

Edu3.cat

La distància que ens separa de la Lluna, en termes humans, és enorme. Però, a escala còsmica, és insignificant.

Per aconseguir superar físicament la distància que separa la Terra de la Lluna, van ser necessaris grans esforços, tant tecnològics com financers.

Les missions Apol·lo van permetre aproximar a la Lluna un total de 26 astronautes, dels quals 12 van arribar a trepitjar-la. Les transmissions per ràdio entre aquests astronautes i les bases de la Terra trigaven només un segon.

Unes transmissions similars, si es donessin, trigarien 5 minuts per anar a Mart, 8 minuts al Sol, més d’una hora a Saturn, 5 hores per anar a Plutó… i més de 4 anys per anar a l’estrella més propera, la Pròxima del Centaure.

I a una galàxia pròxima, com ara l’M 31 d’Andròmeda, els senyals de ràdio trigarien 2 milions i mig d’anys a arribar-hi.

La Lluna es troba a una distància molt més modesta, uns 384 mil quilòmetres. Tanmateix, aquesta distància és només la mitjana de la distància real.

La separació de la Lluna varia perquè l’òrbita que segueix no és circular, sinó notablement excèntrica. Això implica que, a cada volta, la Lluna passa per un punt de mínima distància, uns 356 mil quilòmetres, i per un punt de màxima, uns 407 mil quilòmetres.

El 14 de març de 2002, la Lluna va situar-se a la distància més gran de tot el segle, exactament, a 406.707 quilòmetres de la Terra. En cap altre dia del segle XXI, la Lluna no estarà tan separada.

L’el·lipsi que descriu la Lluna al voltant de la Terra no és una el·lipsi estable ni perfecta. Només podria ser perfecta si la Terra i la Lluna estiguessin sols, si fossin els únics astres de l’espai, sense influències gravitatòries externes, i si tots dos fossin uns globus perfectament esfèrics i de massa homogènia.

A més, la Lluna és retinguda per la força de gravetat de la Terra, però també és atreta per la gravetat del Sol, la de Venus, de Mart i de Júpiter, que influeixen sobre la seva trajectòria.

A la imperfecció de l’el·lipsi de la Lluna també hi contribueixen la distribució irregular de la matèria a l’interior del seu globus, i també les irregularitats del mateix globus de la Terra.

El 2 de març de 1984, la Lluna encara va estar més allunyada: uns cinc quilòmetres més que el 2002.

Així, doncs, els astrònoms també donen importància a les mides insignificants.