Des de sempre, la Lluna ha estat motiu de contemplació. No és sorprenent que, de tant mirar-la, s’hi hagin vist coses que no té.

Al segle XIX, els astrònoms estudiaven, fotografiaven, i cartografiaven la Lluna amb molt detall.

Els telescopis d’aquella època no servien per observar els astres dèbils, com les nebuloses o les galàxies. Però, en canvi, eren idonis per observar la Lluna, ja que és a prop i brilla molt. Aquestes mirades donaven lloc a diverses especulacions.

Per exemple, un dels llocs més polèmics era el que semblava un pont, l’anomenat pont d’O’Neil.

També era famosa una paret, d’uns 100 km de llargada, anomenada la Muralla Recta. I uns cràters que semblaven aparèixer i desaparèixer cada cert temps, com l’anomenat Linneu i el Possidonius D.

Els qui observaven aquestes formacions no eren pas astrònoms inexperts; al contrari, entre ells hi havia noms molt reconeguts i tots treballaven amb telescopis potents. El problema era, justament, la capacitat d’aquests telescopis.

Els telescopis posteriors han permès conèixer que el pont d’O’Neil és, en realitat, una ondulació del terreny que produeix una ombra en forma d’arc. La Muralla Recta és una falla al sòl. I les anades i vingudes dels cràters eren degudes a les variacions de les imatges a causa de la turbulència de l’atmosfera de la Terra.

Avui dia, els instruments són molt més precisos. La Lunar Prospector és una sonda que, el 1999, va investigar la Lluna des d’una òrbita molt baixa i en va obtenir valuosa informació. Amb l’objectiu de comprovar si hi havia o no glaç d’aigua, la sonda va acabar la seva missió estavellant-se contra un cràter del pol sud. Però no va trobar cap indici de glaç.

De manera que a la Lluna no hi ha ponts, ni muralles… ni sembla que hi hagi aigua. Però continuarem mirant-la, és clar.

Es veu especialment bé quan està en quart creixent, perquè la llum del Sol hi toca d’esquitllada i en remarca el relleu.