Fotografia

 

Edu3.cat

 

L’astronomia és una ciència fonamentada en les imatges, en les imatges que resulten de mirar amb els ulls, amb els telescopis, amb els satèl·lits, amb les sondes… Un dels reptes és com mirar més lluny; l’altre com enregistrar el resultat de les mirades.

A començaments del segle XIX, els físics cercaven la manera d’enregistrar imatges sobre un suport de vidre o de metall. El francès Louis Jacques Daguerre havia aconseguit certs èxits quan, en ajuntar-se amb Nicèphore Niepce, van inventar una tècnica nova anomenada daguerreotip, que permetia enregistrar imatges sobre plaques recobertes de iodur de plata. Eren les primeres fotografies de la història.

Francesc Aragó, director de l’Observatori de París, va fer la primera comunicació als científics de la descoberta de la fotografia. En una sessió a l’Acadèmia de les Ciències, el 1839, Aragó va presentar el daguerreotip i va mostrar una placa en la qual hi havia la imatge de la Lluna… sense que ningú l’hagués pintat.

De seguida es van realitzar daguerreotips del Sol i de la Lluna, perquè impressionaven les plaques amb temps d’exposició relativament curts. En canvi, no podien fotografiar la feble llum de les estrelles. En aquella època haurien calgut exposicions de moltes hores, moltes més de les que té la nit.

Com que la Terra gira, tots els astres es mouen de l’est cap a l’oest. Per fotografiar-los, cal instal·lar les càmeres sobre uns mecanismes que contrarestin aquest moviment. Són el que s’anomena muntures equatorials, les quals permeten seguir automàticament els astres.

La fotografia de les estrelles va obligar a desenvolupar muntures equatorials cada vegada més precises per obtenir imatges del cel amb temps d’exposició llargs. Paral·lelament, els telescopis es van anar construint cada vegada més grans. A finals del segle XIX, els telescopis eren extraordinàriament feixucs, però força precisos.

Amb aquests telescopis, autèntics monstres de ferro i de llautó, la fotografia astronòmica va avançar molt ràpidament. Més endavant, vindria el color.

Fa uns cent anys es feien fotografies en blanc i negre tan espectaculars com aquestes. Aquí veiem imatges de la M 8, el Cap de Cavall, la M 31, la M 42, els Encaixos…

Fins fa mig segle, els astres no tenien colors; les nebuloses i les galàxies sempre es veien blanques. Fa uns cinquanta anys, el color va ser incorporat a la fotografia astronòmica, i va renovar considerablement l’observació dels astres.

Actualment, les fotografies en color són habituals en astronomia, encara que, en determinats casos, s’aconsegueixen millors resultats en blanc i negre. I la informàtica és la nova eina que permet aconseguir molta més informació.

Al final de tot sempre hi ha uns registres lluminosos, unes imatges. Gràcies a aquesta diversitat d’imatges, ara sabem que l’Univers és molt més profund.