A l’Univers, no hi ha cap astre amb la forma d’una piràmide, o amb la forma d’un cub, d’un prisma… No hi ha cossos amb formes poligonals: l’habitual són les esferes.

Segons la vella visió ptolomaica, l’Univers consistia en un conjunt d’esferes concèntriques de vidre, cadascuna de les quals sustentava un astre: un planeta, el Sol, la Lluna… Ara sabem que l’Univers no és exactament així, però l’esfera continua com a figura prevalent, perquè és una tendència natural.

L’esfericitat ve donada perquè, a l’espai, un cos es crea per aglomeració de grans masses de gas i de pols. Si no hi ha cap força externa que ho alteri, l’aglomeració provoca una forma esfèrica, o lleugerament aplanada. La forma de l’astre depèn de la fluïdesa de la matèria de què es compon, i de la velocitat de rotació en què gira.

El Sol, per exemple, és gairebé esfèric, perquè no té cap estrella pròxima que l’afecti gravitatòriament. En canvi, hi ha moltes estrelles que tenen formes aplanades, fins i tot d’embut, segons quina sigui l’atracció gravitatòria de les estrelles veïnes.

Una vegada superada la visió ptolomaica d’un Univers regular i perfecte, era lògic imaginar-hi l’existència de cossos amb formes no esfèriques. Els primers candidats van ser els asteroides.

A mitjans del segle XIX, era impossible observar amb detall els asteroides: amb els millors telescopis, a penes eren uns punts diminuts desplaçant-se entre les estrelles. Les primeres estimacions de les formes i mides dels asteroides es van obtenir de manera indirecta: observant com ocultaven les estrelles.

Cronometrant l’estona que una estrella està apagada pel pas d’un asteroide, es pot conèixer la mida de l’asteroide. I si l’observació la fan, simultàniament, diversos observatoris, aleshores ajuntant tots els cronometratges es pot arribar a dibuixar la figura de l’asteroide, sense haver-lo vist mai.

Les primeres imatges d’astres amb formes irregulars van ser obtingudes per les sondes Mariner, als anys seixanta, quan navegaven a prop de Mart.

Aquestes són les fotografies de les Mariner 6 i 7 dels satèl·lits Deimos i Fobos, dos asteroides capturats per la gravetat de Mart.

El següent astre visiblement irregular fotografiat va ser Amaltea, un altre asteroide atrapat, en aquest cas, per Júpiter. Aquestes imatges van ser obtingudes per la Voyager-1, al 1979.

Pels astrònoms, no és fàcil preveure la forma que tindrà un astre. Durant molts anys es va creure, per exemple, que el nucli del cometa Halley tindria una forma més o menys esfèrica, i que brillaria relativament fort, ja que està compost de gel i de pols.

Però la sonda Giotto, al 1986, va enviar-ne imatges que mostren un nucli molt fosc, gairebé negre, d’una forma anòmalament allargada. El nucli del Halley fa 14 per 8 quilòmetres i té la forma d’un cacauet.

Els astres tendeixen a adoptar formes esfèriques, però, de vegades, adopten formes singulars. El que no es veurà mai és un astre amb costats plans i angles rectes: això no és possible.