Jàpet


 

Saturn és el planeta del qual se’n coneixen més satèl·lits.

Amb uns binocles es pot veure el satèl·lit més important de Saturn, Tità. I amb un telescopi d’aficionat, se’n poden veure uns cinc. Un d’aquests satèl·lits, de mida mitjana, és Jàpet.

Jàpet va ser descobert, el segle XVII, per l’astrònom italià Jean-Domenico Cassini, des de l’observatori de París.

Li va costar molt veure’l perquè es trobava en el límit de capacitat lluminosa del seu telescopi. Després d’haver-lo observat tot un seguit de nits, va notar que es movia, molt a poc a poc, respecte de Saturn. Per tant, Cassini va deduir que es devia tractar d’un satèl·lit molt allunyat del planeta.

Un mes després de la descoberta, el satèl·lit va desaparèixer. I un altre mes després, Jàpet va reaparèixer al mateix costat de Saturn, com al principi. Observant aquest cicle durant un quant temps, Cassini va notar que Jàpet es veia més brillant quan era a un costat de Saturn que quan era a l’altre.

Per explicar aquests canvis de lluminositat, Cassini va suposar que el satèl·lit sempre mostra la mateixa cara a Saturn, com és el cas de la Lluna respecte a la Terra, i que un dels seus hemisferis era més fosc que l’altre.

El comportament de Jàpet ha estranyat els astrònoms des que Cassini el va descobrir. Cassini tenia raó en suposar que el satèl·lit mostra sempre la mateixa cara a Saturn, però, per què un hemisferi és més fosc que l’altre?

El 1981, la sonda Voyager 1 va viatjar a Saturn i va enviar aquesta imatge històrica de Jàpet.

Poc després, la Voyager-2 va millorar-ne la qualitat. Les imatges de les Voyager van confirmar que una bona part del satèl·lit és més fosca que la resta. Aquest és un planisferi creat segons els detalls mostrats per les fotografies. La zona fosca ha estat anomenada, precisament, Cassini Regio, en homenatge a l’astrònom que va descobrir el satèl·lit.

Quant a l’existència de les dues cares de Jàpet, encara no s’hi ha trobat cap explicació. La podríem trobar en el satèl·lit veí, Phoebe, un antic asteroide capturat per la gravetat de Saturn.

Phoebe té una òrbita retrògrada, és a dir, gira a l’entorn de Saturn a l’inrevés del que és normal. Per alguna causa, Phoebe va perdent partícules de la seva superfície, de composició diferent i més fosca que la de Jàpet. Aquestes partícules es desplaçarien per l’espai, aproximant-se a Saturn amb un moviment retrògrad. En arribar a Jàpet serien atretes per la seva gravetat, i es dipositarien a la cara anterior i n’enfosquirien la superfície.

Hi hauria, doncs, un traspàs de matèria d’un astre a l’altre, de Phoebe a Jàpet. Tot això passa a prop de Saturn, el magnífic planeta.