Des de la senzillesa de la contemplació a ull nu, fins a la profunditat del telescopi espacial, hi ha moltes maneres de mirar el firmament. Avui parlarem de dos grans astrònoms francesos que representen dues maneres de mirar el cel.

A mitjans del segle XIX, París era una ciutat oberta al coneixement científic i, en particular, astronòmic. En aquella època, els observatoris es dedicaven, sobretot, a estudiar els moviments i les posicions dels astres. Per això calien molt bons matemàtics.

El director de l’Observatori de París era Urbain LeVerrier, un dels millors matemàtics de l’època.

Amb uns aparells acoplats als telescopis, anomenats micròmetres, es feien observacions molt precises de les trajectòries dels planetes.

Leverrier va detectar, amb aquesta tècnica, que el moviment de l’últim planeta conegut fins aleshores, Urà, no es corresponia exactament amb el calculat teòricament. I va deduir que havia d’existir un altre planeta, causant de les pertorbacions.

Leverrier va determinar quina hauria de ser la massa del suposat planeta i les característiques de la seva òrbita. Fins i tot va assenyalar un punt del firmament on, segons els seus càlculs, hauria de trobar-se.

Leverrier va comunicar la seva previsió a un jove astrònom alemany, Johann Galle, que, uns dies abans, li havia demanat alguna cosa per fer. El 23 de setembre del 1848, Johann Galle anunciava el descobriment -visual- de Neptú.

Leverrier era un astrònom una mica particular: ni tan sols va pujar a la cúpula de l’observatori per contemplar, per si mateix, el nou planeta. En tenia prou amb la certesa de la seva existència que li proporcionaven els càlculs. Però hi ha altres maneres de mirar el cel.

Un dels astrònoms amb qui va coincidir Leverrier, a l’observatori de París, va ser un jove talent, Camille Flammarion. A causa de les personalitats contraposades, entre ells no van faltar-hi disputes.

Flammarion va escriure més de quaranta llibres d’astronomia, tots amb una voluntat popularitzadora tan gran que, avui dia, és considerat el divulgador més important de la història de l’astronomia.

Aquesta és la portada del llibre sobre astronomia més difós de tots els temps, escrit per Flammarion el 1887.

Flammarion va escriure també diverses novel·les, una de les quals és la història d’un jove astrònom -el mateix Flammarion- que s’enamora d’una estàtua d’Urània, la musa de l’astronomia. La novel·la és, a la vegada, un llibre de divulgació de la ciència d’Urània, de la ciència dels astres.

D’una banda, Leverrier, aferrat al càlcul teòric dels astres. I de l’altra Flammarion, obert a la difusió dels coneixements i a la fantasia.

Dues maneres de ser, dues maneres de mirar el cel.