Per contemplar els paisatges de la Lluna, el millor moment és quan està en quart creixent i rep la llum del Sol d’esquitllada.

Com que la Lluna es mou cap a l’est, després del quart creixent va allunyant-se del Sol. Cada dia rep la llum solar una mica més de cara, fins al màxim, durant la fase plena.

Com que a la Lluna no hi ha atmosfera i no hi ha crepuscles ni núvols que esmorteeixin la llum, les imatges poden ser molt reveladores.

Amb un telescopi es pot veure, fins i tot, com corren les ombres. A mesura que surt el Sol, es veu com s’il·lumina el pic d’una muntanya, o com s’estiren pel terreny les ombres agulloses de la serralada d’un cràter.

Quan les condicions són bones, es pot veure, a ull nu, l’anomenat Mar de la Tranquil·litat. Aquest és un lloc molt especial: és on va aterrar la primera nau tripulada a la Lluna, l’Apol·lo 11.

Quan hi toca el Sol de ple, els turons del Mar de la Tranquil·litat brillen coberts per una sorra gairebé blanca. Així ho van veure, el 1969, els astronautes Armstrong i Aldrin, quan van trepitjar la Lluna per primera vegada.

La manca d’atmosfera implica l’absència de vents i fenòmens d’erosió. Per tant, aquestes petjades dels astronautes de l’Apol·lo 11 continuen intactes, ara per ara, al Mar de la Tranquil·litat.

Ironies de la història: el Mar de la Tranquil·litat és on la Lluna va perdre… la tranquil·litat.