Una qüestió que ha intrigat als astrònoms des de fa segles és: Quan el Sol no ens il·lumina, perquè el cel es torna fosc?

Donada la quantitat extraordinària d’estrelles, de focus de llum, que hi ha a l’Univers, semblaria que les nits haurien de ser més lluminoses del que són.

Al segle 16, l’italià Giordano Bruno va suggerir unes quantes idees noves sobre l’Univers, tan noves que Bruno va acabar a la foguera, per desgràcia seva i de tota la humanitat. Bruno va suggerir, per exemple, que l’Univers devia ser infinit.

Poc després, Johannes Kepler va afirmar que l’Univers no podia ser infinit perquè, si així fos, hauria de tenir infinites estrelles i, en conseqüència, “la volta del cel hauria de ser tan lluminosa com el Sol”.

Al segle 18, Edmund Halley va afirmar que Kepler anava errat, ja que la llum de les estrelles molt llunyanes arribaria massa feble per a ser detectada.

Però Halley s’equivocava: encara que la llum de cada estrella fos feble, infinites estrelles haurien d’aportar una quantitat enorme de llum.

El problema va ser popularitzat per l’astrònom austríac Heinrich Olbers, el 1826. Olbers el va plantejar com una paradoxa: “Si l’Univers és infinit; si les estrelles són més o menys uniformes; si totes tenen una mateixa lluminositat; si l’Univers és infinitament vell, i no hi ha res que l’oculti… la llum que rebem no depèn de la distància. Per tant, sumar un valor de llum infinites vegades dóna un resultat infinit. En conclusió: la nit hauria de ser, fins i tot, més clara que el dia!”

El descobriment posterior que l’Univers està constituït per milions i milions de galàxies -un nombre enorme, gairebé infinit- no va fer altra cosa que afermar la paradoxa d’Olbers, que ha continuat viva fins la segona meitat del segle 20.

L’únic element nou és que totes les galàxies es separen entre si, ja que l’Univers s’expansiona. Gairebé tot el que veiem està, cada vegada, més lluny. Però, que té alguna frontera, aquesta expansió?

Al 1964, els astrofísics nordamericans Penzias i Wilson van descobrir la radiació de fons de microones de l’Univers, una radiació que constitueix una verdadera frontera de l’Univers observable. La radiació de fons prové d’una font a més de 13 mil milions d’anys-llum de distància de nosaltres. Tot i ser una distància extraordinària, no és infinita. Per tant, l’Univers visible no és infinit.

Un altre fet que explica la paradoxa d’Olbers és que, per causa de l’acceleració de la velocitat d’expansió de l’Univers, de les estrelles supernoves llunyanes ens arriba un 25 per cent menys de la llum que ens hauria d’arribar.

Encara hi ha un altre motiu: l’Univers està ple de matèria obscura, de núvols, de pols, d’estrelles apagades… que no veiem i que ens tapen el que tenen al darrere.

Tot plegat fa que la nit sigui fosca… tot i la quantitat de llums que hi ha enceses.