A l’hivern, avançada la nit, hi ha una constel·lació que destaca particularment al cel: Orió.

Orió era, segons l’Odissea, un arquer, un gegant caçador que, a causa de les ires dels déus, va acabar convertit, justament, en la constel·lació que veiem.

Per als astrònoms, Orió és una regió amb molts atractius. Prop de la Zeta, una de les estrelles d’Orió, hi ha una nebulosa extraordinària.

Se la coneix com a Cap de cavall ja que aparenta el cap d’un cavallet de mar.

Sembla un forat enmig dels núvols, però no ho és; precisament aquesta és la zona de més densitat de matèria de tota la constel·lació. Cap de cavall no és altra cosa que un grandiós núvol de pols.

D’un extrem a l’altre, el cavall fa setanta mil vegades la distància que hi ha entre la Terra i el Sol. I per anar del morro al clatell, la llum hi està més d’un any.

A l’espai, hi ha altres denominacions curioses com el cavall. Per exemple, la nebulosa Esquimal. I la galàxia Remolí, la nebulosa Cranc i la galàxia Barret.

També hi ha la Carbassa: una bola de gas expulsada per una estrella al final de la seva vida, que viatja a una velocitat d’uns 700.000 quilòmetres per hora.

Sembla una pintura abstracta, però és matèria ben concreta -navegant per l’espai.

Com la nostra Terra, que hi navega a una velocitat, més modesta, d’uns 100.000 quilòmetres per hora.