La Lluna es va formar fa uns quatre mil cinc-cents milions d’anys. Mirada de prop, la superfície de la Lluna revela aquest passat.

Els paisatges de la Lluna són erms i abruptes. Hi ha grans extensions llises, com deserts, i grans extensions plenes de cràters i muntanyes. Aquests deserts tenen formes gairebé circulars. En realitat, són enormes cràters que han quedat colgats de lava.

Al començament, l’interior de la Lluna contenia grans quantitats de magma molt fluid, mentre que la superfície era una crosta que s’anava endurint. E

n aquell temps, el sistema planetari era ple de corpuscles, com meteorits, asteroides, cometes…, que circulaven erràticament. Molts queien al Sol i als planetes gegants, però també a la Terra i a la Lluna.

Els impactes dels asteroides més grans van provocar enormes depressions i extensos cràters, damunt d’un sòl que encara no era prou consistent.

Uns cinc-cents milions d’anys després, des de les esquerdes del sòl, va començar a surar lava molt fluida. Aquesta lava va anar inundant, a poc a poc, totes les depressions.

L’anomenat Golf de l’Iris, un gran semicercle visible amb binocles, era un cràter de més de 400 quilòmetres de diàmetre, quan la lava provinent del Mar de les Pluges va inundar-lo. En refredar-se, la lava es va anar solidificant i va adquirir una tonalitat més fosca que els materials de l’escorça, les parets dels cràters i de les muntanyes.

La formació de l’orografia de la Lluna no va acabar aquí. A la Lluna no han parat de caure-hi meteorits que hi han anat ocasionant nous cràters, a vegades sobre altres cràters o sobre zones cobertes per la lava solidificada.

Prop del Golf de l’Iris hi ha un cràter d’uns cent quilòmetres de diàmetre, anomenat Plató, que va quedar intacte durant les inundacions de lava. Molt temps després, el seu sòl no va poder resistir les pressions internes i els sobtats canvis de temperatura i va esquerdar-se: va emergir-ne més lava.

Com que havien transcorregut milions d’anys, la composició d’aquesta nova lava era diferent. Aleshores, en solidificar-se, va donar lloc a una coloració més fosca que la de la resta de la Lluna. Per això veiem l’interior del cràter Plató com la zona més fosca de la Lluna.

Recentment s’han pogut enregistrar, per primera vegada, l’explosió de meteorits a la Lluna. L’espectacle evoca com es devia formar la superfície lunar, tan abrupta.