Des de sempre, tot el que s’ha conegut de l’univers ha sigut gràcies a la llum visible que arriba dels astres. Però hi ha un altre tipus de llum, millor dit, d’ones, que també resulten molt reveladores, les ones de ràdio.

Els astres no solament emeten la llum que capten els nostres ulls i les nostres càmeres, sinó que emeten, alhora, altres tipus de radiacions. Per exemple, radiacions d’ones llargues, similars a les que fem servir en les nostres comunicacions de ràdio i televisió.

El 1933, el físic Karl Jansky va construir una mena d’antena rotatòria i es va posar a escoltar els sorolls radioelèctrics.

Amb la seva rudimentària antena, Jansky va identificar molts sorolls paràsits, produïts per tempestes elèctriques, tornados… Però la sorpresa va ser que, a més de sorolls, cada dia detectava, sistemàticament, un xiulet molt feble que semblava provenir sempre del mateix punt de l’horitzó.

Aquest xiulet no era cap paràsit causat per alguna contaminació humana, ni per cap fenomen meteorològic… El xiulet provenia del firmament!

Concretament, provenia de la constel.lació del Sagitari, al bell mig de la Via Làctia. Jansky va publicar-ne un estudi i els diaris es van fer ressò de la noticia, però pocs astrònoms van donar-hi importància. Ni ell mateix va fer-ne massa cas.

Uns anys després, un enginyer elèctric nord-americà, Grote Reber, va construir un artefacte que podríem qualificar com el primer radiotelescopi. Reber va confirmar els senyals electromagnètics detectats per Jansky, i en va localitzar més en altres constel·lacions, com ara Cassiopea, el Ca Major i Argus.

Després de Reber, la radioastronomia no ha parat de progressar. Actualment, els radiotelescopis són capaços de detectar radiacions molt llunyanes. La finestra oberta a l’Univers pel radiotelescopi és tan important com la que va obrir, en el seu temps, la ullera llargavistes de Galileu.

Tot fa pensar que la vida no té perquè ser un fenomen exclusiu de la Terra. Però: com comunicar-nos amb altres sers vius?

Si aquests sers vius han desenvolupat alguna intel·ligència, i coneixen l’electromagnetisme, emetran radiacions similars a les que nosaltres emetem per ràdio, televisió… Per tant, una manera de localitzar-los, doncs, és explorar l’espai i detectar aquestes radiacions artificials.

El programa més ambiciós de detecció de vida extra-terrestre és l’anomenat SETI. SETI utilitza el radiotelescopi d’antena parabòlica més gran del món, situat a Arecibo, Puerto Rico. I per analitzar les dades intervenen milers de voluntaris de tot el món, a través d’Internet. Fins ara, però, tots els senyals que podien ser artificials, ha quedat comprovat que són només interferències.

Enlloc d’ulleres, antenes, antenes que potser ens permetin trobar altres… navegants.

Mentrestant, nosaltres, cada nit, enviem a l’espai els senyals radioelèctrics d’aquest programa. Potser algú, algún dia, trobi aquests senyals.