Catàleg de Barnard

 

Edu3.cat

 

La constel·lació de l’Ofiüc conté una de les regions més denses de la Via Làctia, una zona on les estrelles es compten per milers. Enmig d’aquesta aglomeració, hi ha una nebulosa en forma de cuc.

Es tracta d’una nebulosa de pols que impossibilita la visió de les estrelles del darrere. Aquestes nebuloses fosques són molt comunes, ja que dispersos per la nostra galàxia, a més d’estrelles, hi ha abundants núvols de molècules i de gas. Quan aquests núvols tenen alguna estrella a prop, brillen, si no, són indistingibles. També es veuen quan estan a contrallum d’estrelles llunyanes, com és el cas de la nebulosa de l’Ofiüc.

El primer astrònom que va significar la importància d’aquests núvols de pols va ser el nord-americà Edward Barnard. Barnard va ser un pioner en la fotografia de les estrelles i les nebuloses.

Barnard va fer una recopilació d’un gran nombre de nebuloses fosques. El 1919, ho va publicar al catàleg que porta el seu nom.

Les nebuloses fosques, de vegades, són visibles a ull nu; en aquest sentit, la més notable es troba a l’hemisferi sud, al costat d’una de les constel·lacions més emblemàtiques d’aquella part del cel: la Creu del Sud. En el catàleg de Barnard, porta el codi 87. És tan gran i negra que se’n diu el Sac de Carbó.

Una altra nebulosa fosca, molt coneguda, és l’anomenada Cap de Cavall, que es diu així per la forma que té, que recorda el cap d’un cavallet de mar.

Està molt a prop d’una de les estrelles més brillants de la constel·lació d’Orió, la Zeta. És una combinació de núvols foscos i núvols il·luminats, precisament, per aquesta estrella Zeta. La Cap de Cavall és la nebulosa número 33 del catàleg de Barnard.

El catàleg de Barnard refereix nebuloses amb totes les formes imaginables. Algunes es designen amb denominacions curioses, com ara l’Escurçó, la Pipa, el Con, la Taca de Tinta Negra… Com que es tracta de siluetes fosques, és fàcil veure-hi formes conegudes, com una àliga volant, un tres peus…

Les partícules de pols d’aquestes nebuloses són extremadament petites. En total, la pols no arriba a l’1 o al 2 per cent de la massa del medi interestel·lar, integrada per gas, a més de pols. Tot i així, la presència de pols afecta el treball dels astrònoms.

Els grans de pols contenen silicats d’alumini, de ferro, de magnesi, i de carboni. També contenen molècules d’aigua, d’amoníac, de metà… congelades sobre els nuclis de silicats. Les aglomeracions de pols poden arribar a tapar completament la visió de les estrelles. Quan la pols és tènue, absorbeix una part de la llum de les estrelles, i falseja les mesures.

Tot i la seva levitat, la pols s’ha de tenir present quan s’estudia l’Univers. És difícil de detectar, i pot arribar a desvirtuar una observació, sobretot dels astres distants.