Hi ha estrelles que s’agrupen i altres que no. Però, què passa entre els planetes? N’hi ha també de més solitaris que altres?

La Terra té un satèl·lit ben conegut, la Lluna. En canvi, Mercuri i Venus no en tenen cap.

El planeta més envoltat de tots és Saturn: a més dels anells, té trenta-set satèl·lits.

Hi ha satèl·lits de més categoria que altres. La Lluna, per exemple, és un satèl·lit per excel·lència, perquè es va formar al mateix temps que la Terra, o poc després, i amb la seva mateixa matèria.

També tenen el mateix origen comú Júpiter i els seus grans satèl·lits: Ió, Europa, Ganimedes i Cal·listo.

Tità, dedicat a rondar Saturn. I Miranda, lluna d’Urà.

Mart sembla un planeta solitari, però no ho és del tot. Té una parella de minúsculs acompanyants, uns satèl·lits intrusos, amb noms grecs: Phobos i Deimos.

Phobos i Deimos són restes d’un altre planeta que no es va arribar a formar, asteroides que han acabat el seu erràtic viatge per l’espai atrapats en la gravetat de Mart.

Són roques molt petites, de 28 i 16 km de llargada, respectivament. La gravetat hi és tan dèbil que amb l’esforç necessari per saltar a la Terra un metre, allí es podria fer un salt d’un quilòmetre. Aquesta és una imatge de Phobos i Deimos des de la Mariner 9, quan s’hi va acostar per primera vegada el 1971.

A ull nu, Mart sembla sempre un planeta solitari. Però, de vegades, al costat de Mart, es pot veure un altre astre, com si fos un inesperat satèl·lit. En realitat, no és cap satèl·lit, és l’estrella Xi, de la constel·lació del Sagitari.

Vistos des de la Terra, de vegades, els planetes passen molt a prop de les estrelles. Aleshores sembla com si tinguessin companyia durant uns quants dies.