Quan la Lluna està en fase de quart creixent, el Sol n’il·lumina la meitat dreta. És un bon moment per apreciar-hi, a ull nu, unes zones fosques: els mars de la Lluna.

A la Lluna hi ha grans regions fosques, gairebé llises, que es coneixen com a mars. En realitat, són grans superfícies planes i àrides, com deserts. El mar que hi ha a prop del centre es coneix com el Mar de la Tranquil·litat. Fa uns 3.500 milions d’anys, era una depressió coberta de lava que, posteriorment, es va solidificar. També es veuen el Mar de la Serenitat, el Mar de la Fecunditat, el Mar del Nèctar, el Mar de l’Humor…

La benignitat dels noms dels mars de la Lluna contrasta amb l’aspecte amb el qual se’ls ha imaginat. Abans es pensava que la geologia lunar era molt accidentada.

La Lluna no té atmosfera i, per tant, no hi fa vent ni hi ha aigua. Al contrari de la Terra, no hi ha agents que n’erosionin la superfície. Per això, abans de les missions exploradores, els cràters i les muntanyes de la Lluna eren imaginades molt abruptes, plenes d’arestes.

El juliol de 1969, la missió nordamericana Apol·lo 11 va posar en òrbita al voltant de la Lluna tres astronautes, dos dels quals van trepitjar-ne la superfície per primera vegada.

Els astronautes de l’Apol·lo 11 van comprovar, de prop, que el paisatge lunar no era tan aspre com s’imaginava.

Hi ha cràters de parets molt altes, però són molt extensos, de manera que, en general, l’orografia de la Lluna és suau. Les muntanyes són ondulades i sinuoses, i les roques i pedres basàltiques, disperses sobre el terreny, solen tenir formes arrodonides.

El més notable de la superfície de la Lluna és la capa de pols, d’uns quants centímetres de gruix, que la cobreix completament. Les petjades que van deixar-hi els astronautes ho demostren. És una pols molt fina, coneguda amb el nom de regolit.

A la Terra, la pols és producte de l’erosió de les roques per l’acció de l’aigua i del vent. Però a la Lluna no hi ha aigua ni vent. Aleshores, d’on prové aquesta pols?

Els xocs d’asteroides i de meteorits, molt abundants en les primeres èpoques del Sistema Solar, van ocasionar els cràters. Cada impacte polvoritzava les roques i provocava l’ejecció a l’espai de gran quantitat de matèria que, seguidament, es dipositava sobre la superfície.

Com que a la Lluna no hi ha atmosfera, no hi ha res que amorteixi els forts contrastos tèrmics. De dia, la temperatura arriba als 110 graus centígrads, mentre que, de nit, baixa a 170 graus sota zero. La diferència és tan acusada que, de vegades, les roques es trenquen. Amb el temps, els fragments resultants s’esmicolen i es converteixen en pols addicional.

Neil Armstrong, un dels astronautes de l’Apol·lo 11, quan va trepitjar la Lluna, va dir: “Aquest és un petit pas per a l’home… però un salt de gegant per a la humanitat”.

L’empremta d’aquell petit pas, i d’aquell salt de gegant, es troba al Mar -de pols- de la Tranquil·litat.