Anell de Júpiter

 

Edu3.cat

També es pot veure via YouTube

 

Júpiter brilla més que qualsevol estrella. La millor ocasió per contemplar-lo és quan es troba en el cantó oposat al Sol.

Júpiter és el planeta més gran de tots: onze vegades més gran que la Terra, i una constitució física molt diferent.

Té un bon nombre de satèl·lits, quatre dels quals són considerats importants: Europa, Ganimedes, Ió i Cal·listo. Els va detectar, per primera vegada, Galileu, quan va estrenar el seu petit telescopi. Avui dia, amb uns binocles, es poden distingir perfectament.

La primera nau que es va aproximar a Júpiter va ser la Pioneer, el 1973. Les Pioneer van ser, en realitat, dues naus bessones. Després de l’aproximació, la primera va anar cap a l’exterior del Sistema Solar, mentre que la segona va continuar cap a Saturn. Quan va passar per davant de l’equador de Júpiter, la Pioneer va enregistrar una caiguda de la intensitat magnètica. La causa de la caiguda era la presència d’un anell de matèria disseminada.

Les sondes posteriors, Voyager 1 i 2, van comprovar l’existència d’aquest anell. El juliol de 1979, la Voyager 2 va obtenir aquesta fotografia històrica. Com que la nau es movia, van quedar enregistrades tres franges de diferents colors, corresponents al perfil de l’atmosfera de Júpiter, vista a contrallum.

Després de les Voyager, les fotografies, de millor qualitat, han permès conèixer més detalls de l’anell.

És un anell extremament prim i lleuger; per això des de la Terra no s’havia vist mai. Està compost de partícules molt petites, una mena de pols impossible de percebre a distància.

Identificar l’anell de Júpiter suposa un repte, fins i tot, per al Telescopi Espacial Hubble. Aquesta és una foto infraroja de l’anell obtinguda des del Hubble.

L’anell de Júpiter es compon de tres parts. La part exterior, la més brillant, té un gruix d’uns 30 quilòmetres. Tot i ser la més visible, només intercepta un 1 per mil de la llum que hi arriba del Sol, això vol dir que és més transparent que un vidre. L’anell interior no té una frontera definida, arriba a confondre’s amb l’atmosfera del planeta. Per damunt hi ha un halo més ampli, encara més rarificat.

Com els anells d’altres planetes -Saturn, Urà i Neptú- està format de pols. Se suposa que aquesta pols és aportada per despreniments dels satèl·lits Metis i Adrast, pròxims a Júpiter, cada vegada que reben l’impacte d’algun meteorit. El fet és relativament freqüent, perquè Júpiter, amb la seva intensa força gravitatòria, atreu molts meteorits.

L’anell de Júpiter és tan lleuger que, si tota la seva matèria ara dispersa es concentrés en un sol lloc, formaria una roca no més gran que una casa.