La Lluna sol presidir el firmament, però, com és el firmament des de la Lluna? Què es veu des del nostre satèl·lit?

Quan hi ha Lluna nova, la Terra es veu plenament il·luminada, ja que els tres astres -Sol, Lluna i Terra- estan gairebé arrenglerats. Des de la Lluna, la Terra es veu unes quatre vegades més gran que com nosaltres la veiem a ella. Les nits lunars, doncs, són més espectaculars que les nostres nits.

Tanmateix, com que la Lluna no té moviment de rotació respecte a la Terra, en el firmament lunar el nostre planeta sempre està fix. Des de qualsevol punt de la Lluna, la Terra es veu sempre al mateix lloc del cel. En canvi, des de la cara oculta, no es veu mai. Pel que fa al Sol, es veu d’una manera similar a com nosaltres el veiem des de la Terra.

Així és el cel vist des de la nostra lluna. Però, posats a imaginar, com és el cel des de les llunes dels altres planetes?

Mart té uns satèl·lits molt petits. El més pròxim és Phobos, un asteroide unes 150 vegades més petit que la Lluna. Des de Phobos, una bona part del firmament està ocupada per Mart, ja que es troba unes quatre vegades més a prop que la Lluna en relació a la Terra. A més, el diàmetre de Mart és el doble del de la Lluna. Des de Phobos, el Sol varia de mida fins a una cinquena part del seu diàmetre, depenent de si Mart és més a prop o més lluny del Sol.

Ió, un dels quatre satèl·lits principals de Júpiter, és una mica més gran que la Lluna i es troba una mica més allunyat del planeta. Però Júpiter és un planeta gegantí: per això, vist des de Ió, és un globus immens. Des de Cal·listo, un altre satèl·lit de Júpiter més llunyà, el paisatge és un altre. A diferència de Ió, la superfície és extremament gelada. El Sol es veu unes sis vegades més petit que des de la Terra.

Mimas és un dels nombrosos satèl·lits de Saturn. Mimas és a prop de Saturn. Per això el planeta cobreix bona part de la visió del cel.

Des de Tità, un altre satèl·lit de Saturn molt més llunyà, el paisatge és completament diferent. Tità té una atmosfera molt densa, que dóna al seu firmament una tonalitat vermellosa. Saturn es veu entre boirina i tels nuvolosos.

Plutó té un satèl·lit força gran i pròxim, Caront, completament glaçat. Des de Caront, Plutó es veu unes 13 vegades més gran de com nosaltres veiem la Lluna. De tota manera, hi ha molt poca il·luminació, perquè el Sol és molt llunyà. Des de Caront, i des de Plutó, el Sol és una estrella relativament brillant però d’un diàmetre gairebé imperceptible.

Excepte en el cas de Tità, el satèl·lit de Saturn, el fons del cel de la Lluna i de tots els satèl·lits és, a tota hora, completament negre, perquè no tenen atmosfera.