Quan la Lluna és plena, rep la llum del Sol de cara, de manera que la seva resplendor impedeix la visió de bona part dels astres febles.

La Lluna es troba a una mitjana de 384 mil quilòmetres de distància de la Terra. Aquesta distància varia al llarg del temps, però relativament poc. De tota manera, quan la Terra i la Lluna es van formar, la distància que els separava era molt curta.

Quan es va engendrar i la Lluna va quedar girant al voltant de la Terra, es va situar a només uns 22 mil quilòmetres de distància. D’acord amb la dinàmica dels moviments orbitals, dos astres tan pròxims havien de moure’s molt de pressa. Es calcula que la Terra donava una volta sobre si mateixa cada 6 hores i mitja, enlloc de les 24 actuals.

La intensa força de les marees, que afectava tant la Lluna com la Terra, va provocar la disminució de la velocitat de rotació. La Terra va reduir-la fins a una quarta part, mentre que la Lluna va reduir-la tant que va acabar igualant-se amb el seu període de translació. Per això mostra sempre la mateixa cara.

D’acord amb el que es coneix com la conservació del moment angular, com que va anar disminuint la rotació, els dos astres es van anar separant.

El fenomen és similar al que experimenta un ballarí en una pista de ball. Quan encongeix els braços i els enganxa al cos, gira molt més de pressa, sense cap esforç addicional. I a l’inrevés, quan obre els braços i els separa del cos, el ballarí gira més lentament. En el cas de la Terra i la Lluna, a mesura que han anat disminuint la velocitat de rotació, s’han anat separant l’una de l’altra.

La Terra ha continuat disminuint la velocitat de rotació. Ara ho fa a raó d’unes 14 mil·lèsimes de segon per segle. Com a conseqüència, la Lluna se separa.

Hi ha, però, altres efectes que influeixen sobre la rotació de la Terra. Per exemple, les desglaciacions fan augmentar-ne la velocitat; en canvi, les glaciacions la disminueixen.

La interacció gravitatòria del Sol també hi influeix: produeix importants marees, tant a la Terra com a la Lluna, i altera el moment angular del conjunt. Com a resultat d’una suma d’influències, se suposa que arribarà un temps en el qual s’invertirà el moviment de separació entre la Terra i la Lluna, i s’iniciarà un procés de lenta aproximació.

Quan la Lluna s’acosti molt a la Terra, les forces de les marees entre els dos astres arribaran a ser intensíssimes. S’ha calculat que hi ha un límit d’aproximació, anomenat límit de Roche, que la Lluna no pot traspassar. Si el traspassés, no podria suportar les tensions i es trencaria en milions de fragments que s’escamparien al voltant de la Terra.

Aleshores ens quedaríem sense Lluna, però tindríem una Terra adornada amb un anell, com Saturn.