Música de les esferes

 

Edu3.cat

També es pot veure via YouTube

 

Imaginem un cataclisme com l’explosió d’una supernova. Si poguéssim assistir-hi de prop -cosa gens recomanable d’altra banda- què sentiríem?

L’explosió d’una supernova, tot i la seva grandiositat, no donaria lloc al més mínim soroll.

El so és una vibració que es transmet a través d’un medi com, per exemple, l’aire que hi ha a la Terra. Si no hi ha medi de transmissió, no hi ha so. Com que a l’espai no existeix res que faci de medi, el silenci és absolut.

L’espectacle de l’Univers és, doncs, un espectacle mut. Paradoxalment, s’ha parlat de la música celestial i de la música de les esferes.

Els pitàgorics, cinc-cents anys abans de Crist, imaginaven un Univers de moviments en harmonia amb les cadències musicals. Pensaven que els set astres principals, la Lluna, el Sol, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn, naveguen per l’espai amb la mateixa harmonia que hi ha entre els sons de les set cordes de la lira, l’instrument grec per excel·lència.

A finals del segle XVI, Johannes Kepler, abans de descobrir les lleis que regeixen els moviments dels planetes, va observar que hi havia concordança entre les distàncies dels planetes al Sol i les cinc figures geomètriques regulars. Per això, Kepler imaginava l’Univers com un agregat d’esferes i poliedres.

Aquesta concordança, que Kepler qualificava d’harmònica, va motivar-lo a escriure, l’any 1618, la seva obra més important: Harmonicis mundi. En aquesta obra, Kepler explica les “afinitats entre els sòlids i les consonances musicals”, i acaba donant a conèixer el veritable comportament dels planetes, fins aleshores mai explicat satisfactòriament.

La bona i antiga relació entre música i astronomia també es manifesta a la pràctica. Hi ha músics que s’han dedicat a l’astronomia, i astrònoms que s’han dedicat a la música.

Per exemple, l’alemany William Herschel, del segle XVII. Mentre construïa els telescopis més grans del seu temps, feia de compositor i d’organista. Herschel va descobrir molts astres, un dels quals és el planeta Urà. També va ser el primer d’intuir que la Via Làctia és una gran estructura d’estrelles. Mentrestant, componia peces per grups de corda o per clavicordi.

L’astrònom català més important, el barcelonès Josep Comas Solà, director de l’Observatori Fabra fins al 1937, s’esplaiava també component música.

Un altre astrònom sensible a les vibracions musicals va ser en Lluís Rodés, director de l’Observatori de l’Ebre fins al 1939.

En una ocasió, al Palau de la Música Catalana, Lluís Rodés va llegir: “Vibracions dels estels; vibracions d’una naturalesa més subtil que no diuen pas res a l’orella, però que ens porten noves d’altres mons llunyans, i les escriuen a la nostra retina o a la placa fotogràfica. Vibracions, en fi, que omplen l’espai immens i són causa de l’harmonia més fina i més universal: l’harmonia de la llum”.