A l’hivern, en començar la nit, es veu molt bé la constel·lació d’Orió. És una constel·lació esplèndida, amb estrelles brillants, nebuloses formidables i astres molt interessants. Es coneix també com la Catedral del Firmament.

Al centre d’Orió hi ha tres estrelles arrenglerades, gairebé iguals, que no es poden confondre. Antigament, quan les coses del firmament es popularitzaven més que ara, en deien Les 3 Maries, o El cinturó, o Els 3 Reis.

Al sud d’aquestes tres estrelles hi ha la nebulosa M 42, perfectament visible a ull nu. Dins d’aquest immens núvol de gas i pols es calcula que hi ha unes 70 mil estrelles en formació. Entre les quals, diversos centenars de protoestrelles i de discos protoplanetaris.

Les primeres protoestrelles les va descobrir el Telescopi Espacial Hubble l’any 1992. Es tracta de condensacions de matèria a l’interior de les quals hi ha la suficient pressió, i, per tant, la suficient temperatura, perquè l’hidrogen hagi iniciat la cadena de reaccions termonuclears que fan néixer una estrella.

Els discos protoplanetaris estan compostos de gas i pols i envolten moltes de les estrelles naixents. Són, generalment, foscos perquè les molècules de pols esmorteeixen la llum central. Tenen unes mides fins a 15 vegades el diàmetre del Sistema Solar.

La matèria que compon un disc protoplanetari anirà caient cap a l’estrella central, i l’enriquirà, o bé formarà condensacions al seu entorn que, finalment, seran planetes…

La nostra Terra va néixer així. Tot el que existeix, des dels minerals fins als àtoms del nostre cos, estaven, al començament, en un núvol protoplanetari.

El telescopi espacial ens permet conèixer la formació d’estrelles i de planetes. Des que van començar a escorcollar l’espai, el mostrari d’estrelles naixents no ha parat de créixer. Però, quina és l’estrella més jove que es coneix?

L’estrella més jove coneguda porta el nom, més ben dit, el codi, GL 2591. No està a la constel·lació d’Orió, sinó en una altra nebulosa, milers de vegades més gran que el nostre Sistema Solar, a uns 3.000 anys-llum de distància. Recentment s’hi ha pogut detectar àcid cianhídric, la qual cosa indica que l’estrella tot just acaba d’encendre el seu nucli i que, per tant, només té unes desenes o, com a molt, uns centenars de milers d’anys.

Centenars de milers d’anys no és res en l’escala temporal de la vida d’una estrella. Celebrem, doncs, el naixement de la GL 2591, el nadó estel·lar.