La invenció del telescopi se sol atribuir a Galileu, però això no és exacte. Galileu va ser dels primers d’aplicar-lo a mirar els astres -i de treure’n un profit que revolucionaria l’astronomia- però no el primer en idear-lo.

El avenços de l’astronomia mesopotàmica, grega i àrab, es van realitzar mirant el cel amb unes eines molt senzilles, sovint de fusta, amb l’única assistència d’uns punts de mira. Aquests dispositius, anomenats pínules, van evolucionar fins permetre mesurar angles i posicions amb certa precisió.

Quan en els punts de mira s’hi van col·locar cristalls d’augment, és a dir, lents, la precisió de les observacions es va multiplicar.

Les lents per corregir els defectes de la visió es coneixien a Itàlia des del segle XIII. Els primers telescopis pròpiament dits que es coneixen van ser construïts, al 1580, per Giambattista della Porta, al poble de Murano, a prop de Venècia, famós per l’artesania del vidre.

Després, un òptic holandès, Sacharias Janssen, va copiar-los i els va difondre venent-los com a joguines o com a aparells amb fins nàutics i militars, ja que permetien descobrir els vaixells pirates abans que no s’apropessin massa.

El sorprenent és que Galileu Galilei, tan inquiet i prolífic en experiments físics i òptics, no s’assabentés de l’existència del telescopi fins una colla d’anys més tard. Un amic seu, en una carta escrita des de París, li va descriure les excel·lències del nou instrument procedent d’Holanda.

Aleshores, Galileu, sense haver-ne vist mai cap, va construir diversos llargavistes: el primer feia 3 augments, el segon en feia 30… Galileu va combinar una lent convergent (positiva) amb una lent divergent (negativa), tal com feien els holandesos, per tal de veure els objectes del dret.

Aquest és un dibuix de la Lluna fet per Galileu, al 1610, després d’observar-la amb el seu llargavistes. Més endavant descobriria els satèl·lits de Júpiter, les fases de Venus… i molts altres objectes celestes.

El sistema òptic emprat per Galileu era lleugerament diferent del dels telescopis actuals. Feia servir dues lents simples amb les quals era impossible que pogués veure els astres amb gaire detall. De fet, els veia borrosos.

Uns cent cinquanta anys després, l’anglès John Dollon va inventar l’objectiu acromàtic, gràcies al qual els telescopis ofereixen imatges de millor qualitat. Amb aquest objectiu, els astres no es veuen amb colors falsos per causa de l’aberració cromàtica ni mostren distorsions.

El telescopi de Galileu era del tipus refractor.

Després, se n’inventaria un altre tipus: el reflector, en el qual per recollir la llum en lloc de lents s’utilitzen miralls. Els grans telescopis actuals són d’aquesta mena, més eficients.