Des de l’hemisferi nord, l’estiu brinda l’oportunitat de contemplar algunes regions del cel més bé que la resta de l’any.

L’estiu es caracteritza perquè el Sol, al matí, surt per l’horitzó molt aviat, al migdia és molt alt, i al capvespre es pon molt tard. Aquestes llargues hores de sol són la causa que a l’estiu faci calor. El fet que, al migdia de l’estiu, el Sol estigui alt, implica que, a la nit, els planetes passen a poca alçada per l’horitzó, per això no es veuen gaire bé.

En canvi, a l’estiu, la Via Làctia apareix esplèndida, com una franja que travessa el cel de costat a costat.

Aquesta és una famosa fotografia de tota la Via Làctia, de fa 50 anys. L’aspecte de franja és conseqüència de la posició de la Terra dins de la galàxia, des de la qual dirigim la mirada. El Sol és una de les cent mil milions d’estrelles que componen la Via Làctia.

Per contemplar amb detall la Via Làctia cal que el cel estigui net i no hi hagi pol·lució lluminosa. Podem fer servir uns binocles, recolzar-los sobre un trípode i resseguir lentament els núvols d’estrelles que hi ha, sobretot, en direcció sud.

Prop de l’horitzó, dins de la constel·lació del Sagitari, hi ha un reguitzell de nebuloses i de cúmuls d’estrelles. Les més atractives són les nebuloses M8 i M20, d’intensos colors quan es fotografien.

També destaca la nebulosa M 17, anomenada Omega, composta fonamentalment d’hidrogen. Hi ha també grans condensacions d’estrelles, com ara l’M 23, 24, 25 i 26. Amb uns binocles es distingeixen dotzenes d’estrelles: és tot un repte intentar comptar-les. Al Sagitari s’hi pot veure un cúmul globular, l’M 22, situat a 10 mil anys-llum, a les rodalies de la nostra galàxia.

Aixecant la vista es recorren les constel·lacions de l’Escut, l’Ofiuc i l’Àliga, plenes, també, de regions ben vistoses. A l’Escut hi ha una nebulosa popular: l’anomenada de l’Àliga.

Hi ha un conglomerat d’estrelles excepcionalment compacte; sembla un cúmul globular però no ho és. Més enlaire, dins encara de la franja de la Via Làctia, s’aprecia una petita nebulosa, l’M 27, a la constel·lació de la Fletxa.

A l’estiu, al zenit, al punt més alt del cel, les estrelles de la Via Làctia es distribueixen amb més irregularitat. Davant hi ha unes grans regions de pols que cobreixen les estrelles i semblen partir en dos trossos la galàxia.

Cap al nord, la Via Làctia perd brillantor. Amb els binocles es veu el Doble Cúmul del Perseu, dues formacions d’estrelles molt peculiars. No gaire lluny, a la constel·lació d’Andròmeda, la vista travessa la Via Làctia i arriba a la galàxia veïna més gran de totes, l’M 31, similar a la nostra però més extensa. Se suposa que l’M 31 conté uns 200 mil milions d’estrelles.

Les nits d’estiu no són gaire bones per observar els planetes. En canvi, són idònies per contemplar els paisatges estel·lars de la Via Làctia.