L’Univers té unes dimensions que a nosaltres, habituats a les mides de la Terra, ens resulten incomprensibles.

En certes èpoques de l’any, a la constel·lació d’Andròmeda, es pot apreciar un petit núvol entre les estrelles, com una feble estrella borrosa. És l”M 31′.

L’M 31 és una galàxia gran i lluminosa. Per això es pot veure a ull nu, tot i que és més lluny que altres galàxies més pròximes però més petites.

La llum viatja per l’espai a 300 mil quilòmetres per segon. Això fa que tardi un segon i un quart, aproximadament, per arribar des de la Lluna. I per arribar des del Sol tarda 8 minuts.

Per arribar des de la galàxia d’Andròmeda, la llum tarda més de 2 milions d’anys. Per tant, les imatges d’aquesta galàxia van originar-se fa més de 2 milions d’anys, quan aquí a la Terra a penes començaven a existir els primers humans.

La galàxia Andròmeda és una galàxia molt semblant a la nostra. La Via Làctia està composta per cent mil milions d’estrelles. Una d’aquestes estrelles és el nostre Sol, situat cap a la perifèria. Des del Sol fins al centre de la galàxia, la llum tarda 33 mil anys.

Des dels telescopis instal·lats al Hawaii -els més grossos del món- s’han estudiat els astres més llunyans que es coneixen.

Es tracta d’un quàsar, és a dir, d’una galàxia molt energètica. Al seu voltant hi ha un núvol d’hidrogen que encara no s’ha condensat per formar estrelles o altres quàsars. Aquest embolcall d’hidrogen pertany a l’època fosca.

A l’època en què encara no hi havia ni estrelles, ni quàsars. És a dir, poc després del Big Bang, del gran esclat del naixement de l’Univers.

Aquest quàsar és, doncs, un dels objectes més llunyans de tots els que es coneixen. La seva llum tarda 13 mil milions d’anys a arribar-nos.