Més i més gran

 

Edu3.cat

També es pot veure via YouTube

 

Tot el que se sap de l’Univers està basat en el que es veu quan es dirigeix la mirada al firmament. Per això, com més profunda és aquesta mirada, com més lluny arriba, més gran és l’Univers imaginat.

Des dels primers observatoris astronòmics, sobre construccions megalítiques, ziggurats mesopotàmics i terrats de temples egipcis, el cel s’havia de mirar a ull nu. El Cosmos era, en conseqüència, relativament senzill d’imaginar: la Terra més una esfera celeste que l’envolta, on vaguen els núvols… i els astres-déus.

A l’Edat Mitjana el concepte no va evolucionar gaire. Tot va consistir, bàsicament, a augmentar el nombre d’esferes que envoltaven la Terra. Per algunes religions, les estrelles eren forats per on s’escapava la llum d’un paradís que hi havia més enllà.

Al segle 17, Galileu va demostrar que hi havia molts més astres que els que es veien a ull nu. El seu telescopi va engrandir extraordinariament l’Univers.

El següent a engrandir-lo va ser William Herschel, un músic alemany amb una dèria particular: construir telescopis. Amb un dels primers que va construir, de fusta, va descobrir el planeta Urà.

Després d’anys de construir telescopis i de mirar-hi a través, Herschel va proposar que l’Univers no devia estar compost solament per les estrelles que veiem, sinó que devia ser molt més gran i amb moltes més estrelles. Herschel va imaginar que l’Univers abastava tota la Via Làctia, la nostra galàxia.

El següent salt conceptual es va donar el 1917, a l’Observatori del Mont Wilson als Estats Units, amb un telescopi de 2 metres i mig de diàmetre. Els astrònoms Leavitt, Shapley i Hubble van adonar-se que les galàxies eren, en realitat, altres universos, externs a la nostra Via Làctia, i que tot plegat, s’està expansionant.

Però la qüestió no acaba aquí. Els moderns observatoris, com els de Hawaii, Xile, o el Telescopi Espacial Hubble… estan mostrant un Univers encara més gran, un Univers en el qual les galàxies no són, tampoc, la darrera estructura.

La mirada actual a l’espai és una combinació de potència visual i de simulació informàtica.

Una de les hipòtesi amb què s’especulava, des de fa temps, és que l’Univers és un conjunt de galàxies que integren una immensa xarxa esponjosa. Doncs bé, la hipòtesi ha deixat de ser-ho.

Recentment, des de l’Observatori Europeu del Sud, a Xile, s’han enregistrat galàxies distribuïdes exactament segons preveu aquest model.

Podem dir, doncs, que l’Univers és com una esponja, com una esponja de galàxies. Bé, ho podem dir… ara per ara.